Ser la teva mare

Hi va haver un dia que vaig ser filla. I hi havia uns braços tebis que acollien les meves alegries, la ràbia, el dolor i la por a un món que ni tan sols coneixia.

Així era aprendre a viure, sentint, sorprenent-me, jugant, caient a terra i tornant-me a aixecar. I els teus braços, mare, éren els que em van ajudar a sostenir aquella intensitat, aquella escalfor de la sang viatjant per dins meu. Vida. Sentir, riure, plorar, cridar. I sempre, aquelles teves mans calentes, el silenci i la pau abans d’anar a dormir.

Mare, vaig projectar en tu una dona que ho podia tot. Que podia arrencar els meus mals amb una abraçada, que tenia la màgia absoluta de fer que les ferides deixéssin de coure, arraulida al teu llit. 
I ara, mare…la mare sóc jo. Quin viatge de tornada tan intens. Quan veig aquests petits ulls mirant-me, en la justa distància que amb prou feines em fa humana. En aquella distància que em converteix en la fetillera de tots els contes existents, en la fada madrina i la llum de tots els estels de cop. Quina feina tinc per endavant, per explicar als meus fills que jo encara ploro, i que l’amor és l’únic que mai els podré negar. Quina feina tinc en acceptar que un dia els caurà el mite i m’odiaran una miqueta. I en aquell punt t’entendré també a tu, mare, i a les teves imperfeccions. I el temps serà el bàlsam que tanqui el cercle, amortitzant l’impacte que em va causar descobrir que tu, mare, també érets humana.